La "Sola Gratia" mai no ha estat de franc


Per més que brandin la bandera del protestantisme vertader o del cristianisme més primitiu, la gràcia mai no ha estat prou per justificar l’amor de Déu envers els éssers humans. Hi ha hagut sempre condicions perquè Déu se senti cridat a la misericòrdia i decideixi de salvar-nos, de les nostres misèries o de les que ens envolten. La Gratia mai no ha estat de franc, l’han convertida més aviat en una veta d’on molts n’han extret en benefici propi.

Quan els Evangelis ens presenten Jesús guarint malalts, alliberant posseïts o salvant dones a punt d’ésser apedregades, ens hi parlen de la Gratia divina, de l’amor d’un Déu que -per iniciativa pròpia- decideix d’apropar-se vers l’ésser humà per salvar-lo de les misèries, per bé que no hagi fet res per merèixer-ho. Enlloc no ens diuen que aquells homes i dones eren exemplars, ans al contrari, en la majoria d’ocasions eren persones marginades i rebutjades per la societat i els religiosos d’aquell temps.

Però quan tanquem La Bíblia i sentim els qui prediquen l’amor incondicional de Déu, fa l’efecte que no pas tots els éssers humans en som mereixedors, de la dita Gratia, només els qui pensen, senten i actuen dins l’acceptable a parer del predicador o perdicadora de torn. Altrament, ens demanen que siguem acceptables perquè Déu ens estimi prou com per voler salvar-nos. L’amor de Déu a què ens tenen acostumats no és totpoderós; acomplir les normes dels qui prediquen la Gratia, sí.

Fou Dietrich Bonhoeffer qui parlava de dos tipus de gràcia: la gràcia barata i la cara; és la primera la que venen i compren dels altars estant, els qui s’han erigit com a mitjancers entre Déu i nosaltres. La gràcia barata és la que mereixem, la que ens hem guanyat tot sent bones persones. És la gràcia dels qui vivim tancats al món de l’acceptable, del correcte. La gràcia dels qui mirem envers Déu, bo i esperant que ens pagui tot allò que hem fet per causa seva, pel seu Regne, per bé que no sigui més que un món religiós ideal bastit segons la nostra imatge i semblança. La gràcia cara és la que no mereixem ni tampoc els nostres enemics, però que Déu la dóna així als uns com als altres. És la gràcia dels desposseïts, dels marginats, dels qui no són acceptables, dels qui egoistament proven de fer un món més just, dels qui s’arruïnaren la vida empaitant desigs que mai no foren satisfets, però que ara hi vénen avergonyits per ésser abraçats pel Pare.

Crec sincerament que molts cristians LGTBi hem esmerçat massa energia a comprar la gràcia barata, realitzant un esforç gegantí que no ha sadollat la nostra necessitat d’acceptació. Hem demanat perdó per coses per les quals mai no l’havíem d’haver demanat i ens hem comportat com allò que no érem, bo i permetent que ens menyspreessin sense badar boca. Com a reacció a tot plegat, de vegades, ens hem anat a l’extrem oposat com per demostrar que som perfectes; cristians exemplars amb una força de voluntat que pot canviar el món i les nostres comunitats per si mateixa. Per això, tot i afirmar que no ens calia la gràcia barata, el nostre comportament ens continuava fent presoners. Pitjor encara, ens descuidàvem l’altra gràcia, la de debò, la gràcia cara d’un Déu que ens estima així com som.

Els cristians LGTBi, com la resta d’éssers humans, som vulnerables. Vivim un munt de situacions doloroses que ens fan sentir impotents. Així com sentim felicitat quan ens enamorem o joia de compartir l’amistat amb persones que ens estimem, també vivim fracassos, malalties, injustícies i fins i tot la mort dels nostres éssers estimats i la nostra pròpia. No som totpoderosos, no som infal·libles, ni heroïnes, ni tan sols no tenim -de vegades- la força que ens cal per ésser a l’altura de les circumstàncies en què vivim. Esmercem massa energia a amagar que en realitat som fràgils i que necessitem la gràcia de Déu, la que Ell dóna malgrat com som. I aquest malgrat no té res a veure amb la nostra orientació sexual, ans al contrari, és per la Seva gràcia que som capaços d’estimar i desitjar persones del nostre sexe.

Quan deixem d’exigir-nos la perfecció, quan ja no ens importa què pensin els venedors d’indulgències, és aleshores quan ens lliurem a la Gratia divina. Una Gratia que no és mai una fugida del món, sinó una altra forma de viure-hi. També és el poder de la vida, que sorgeix on regna la mort i que ens permet d’arribar encara més lluny que no poden les nostres forces per si mateixes, per bastir al nostre voltant un món més just; és un sentit, una guia, una esperança, una empenta que ens convida a no rendir-nos davant les limitacions o la fragilitat i a esmerçar tots els nostres esforços en el servei de dignificar la vida. Totes les vides.

Som argila a les mans del terrissaire... És a la nostra feblesa que Déu en mostra el poder, la voluntat de salvar-nos, l’amor incondicional envers nosaltres. És la seva gràcia, per la que va haver de pagar un preu tan alt, la que ens ha convertit ens fills i filles seus. Mai no ha estat cosa dels nostres mèrits o demèrits que ens hagin fet mereixedors o no d’ella. Per més que ens costi d’entendre-ho i acceptar-ho, el cristianisme predica un Déu que s’apropa vers l’ésser humà per salvar-lo sens exigir-li per endavant res a canvi; i Jesús n’és l’únic mitjancer per a nosaltres, els cristians. Tots aquells que diuen ser-ne mitjancers en nom Seu són usurpadors i el regne que pretenen construir és un de propi, un de persones rectes que res no té a veure amb el Regne dels desheretats que predicava Jesús.


Carlos Osma

Traduït per Artur Ximenis



Comentarios

Entradas populares de este blog

Iglesia o madre

La cruz y la cama

El cartel de Semana Santa de Sevilla 2024